dissabte, 26 de febrer del 2011

Núvols, margarides, tortura.



De vegades pense fins a quin punt és l'entorn el que decideix com som, vull dir la nostra "esència".
I es que som com som, i anar contra nosaltres és matar-nos lentament.

De xicoteta jo era feliç mirant David el Gnomo o Heidi cada dia, amb les cintes VHS que ma mare em gravava. David el Gnomo vivia al bosc, el seu transport era una rabosa i es dedicava a curar animals; Heidi vivia a les muntanyes, era feliç corrent pel camp i jugant amb les cabres i sempre disposada a aprendre coses, i la ciutat l'apagava, com a mi.

Al·lucinava quan Bella (La Bella y la Bestia) es posava a llegir a la font del poble amb les ovelles pel voltant, cantant feliç sense importar-li que la resta del poble diguera que era diferent. Em pareixia increïble com Pocahontas respectava el seu entorn i sentia eixa devoció per la Mare Natura... seria tan divertit arreglar la casa amb l'ajuda d'animalets com Blancanieves!

I és que sóc així, i no vull creure que hi haja gent que tinga una "esència" malvada, però encara menys vull creure que vivim en un món tan roín com per a crear aquest tipus de bèsties que no mereixen l'aire que respiren.
Què li ha pogut passar al cap de l'home protagonista aquest dies de torturar cadellets indefensos? Ho fa sabent que està malament, o es que pensa que ho fa bé? Amb quina cara ix al carrer després d'haver colpejat, cremat, ofegat i altres barbaritats a éssers menudets? Acabats de nàixer, que no han pogut fer mal a ningú, i damunt a gossets, que donarien la vida pel seu amo.

Desgraciadament no és l'únic.

Un país, una civilización se puede juzgar por la forma en que trata a sus animales. (Mahatma Gandhi)

dimecres, 9 de febrer del 2011

Castells de sorra

Tot comença quan arribes a la platja, i escampes correctíssimament la tovallola, i et poses damunt d'ella: hui no t'embrutaràs de sorra... saps el que acaba passant sempre, després tens la sorra per tot arreu i no pots desfer-te d'ella en tot el dia, acaba plena la roba, en tens pels cabells, pel biquini. No, estic farta, aquesta vegada no m'embrute!
Però no t'agrada restringir-te a un espai tan xicotet, i més quan tens tota una platja per passejar; però just quan vas a alçar-te recordes que no t'agrada com et quedes després, i et quedes.

Però de sobre el teu peu pareix que no et vol fer cas, i atrevit ix de la tovallola i els dits acaricien eixa sorra tan agradable, quasi havies oblidat el tacte que tenia, ara recordes per què t'agradava tant caminar per la platja. T'incorpores un poc per veure com els peus et desapareixen dins la sorra, i t'agrada. Just en eixe moment es quan penses que "potser hui no m'embrute...". I ixes, i comences a caminar per la platja i oblides la teua "zona segura".

No contenta amb tindre sorra fins els turmells, penses que ja que estàs podries seure a terra, hui segur que és diferent als altres dies, i ho fas, i tens les cames plenes; i després les mans, els braços, et gites damunt la sorra, i el cel es veu bonic, el sol brilla i calfa, les ones de la mar fan un so molt agradable, els pardals pareixen estar cantant per a tu, i les flors brillen com mai.

Rius, no saps per què, però rius a gust! Comences a amuntonar sorra, comences com un joc de xiquets, però a poc a poc veus que estàs fent un castell bonic, i el fas més gran, i més bonic si cap, i molt més gran... i quan ja estàs veient el teu castell perfecte ve una ona i se l'emporta, i et mulla tota.

Ha tornat a passar, hui no ha sigut diferent: no tens castell, els sol ha desaparegut per l'horitzó, els pardals dormen tranquils als arbres i tu estàs mullada, tens fred i per suposat, estàs plena de sorra, com cada dia que t'aventures a eixir de la tovallola perquè creus que acabarà bé.

El més curiós és que de sobre ja no hi ha platja, ni hi ha sorra, ni res de tot això... la realitat és una història que es repeteix cada vegada que coneixes algú que t'agrada, no vols emocionar-te, no vols deixar-te portar, però t'inciten a fer-ho; pareix que tot va bé (he dit bé? va perfecte!) i quan penses que sí ha valgut la pena obrir-te, que has fet bé donant-te una oportunitat, vas i plash, ni hi ha sol, ni hi ha castell... estàs tu mullada, plena de sorra i amb la sensació de ser una estúpida xiqueta que creu que el seu castell de sorra estarà ací, al menys, un temps.