Sang i alcohol

Ansiosa, ja no li queda quasi il·lusió, sap que un poc li'n queda perquè d'altra manera no aniria.
Cada vegada que es veuen acaba pitjor, què vol? No ho sap, o sí? Què sap, d'això o de la seua vida?
Qui és ell i qui és ella mateixa?

Sent fred, cabells banyats i sabó per l'escot, dins la dutxa se sent si cap més confosa.

Li ve al cap la indiferència que mostra de vegades el seu amant. Si li agradara la tractaria millor, si no li agradara la deixaria anar. L'exagerat egocentrisme del comte de les mentides li provoca una ràbia que entorpeix els seus moviments i sense voler es fa un tall a la cama amb la fulleta d'afaitar i la sang li cau, i la dutxa es torna roja, i la mà al tapar-se la ferida. Allarga el braç i agafa l'alcohol deixant un rastre d'aigua i sang pel terra.

Seu a la dutxa, enrotllada, i es tira l'alcohol, que li brama, li cou, li crema la ferida oberta.

Apreta les dents.

Li fa mal.

No obstant, més s'estima aquest mal que la incertesa del cor.

No eres real

Arribes a nosaltres des de la més tendra infància disfressada entre pirates i vaixells,
entre històries de fades voladores, de voltes al món, de viatgers incansables.

Vens a recordar-nos que existeixes entre el vol dels pardalets o les carreres dels grans felins.

Ens fas creure que te tenim al mirar la mar, al endinsar-nos en la muntanya, al obrir els braços al vent.
Quan botem des d'una pedra cap a l'aigua, quan correm pel mig de camins solitaris, quan llegim un bon llibre.

Però no existeixes, no eres real; o sí que ho eres? ho eres ací, ho eres amb nosaltres?

Què difícil és trobar-te, assaborir-te, gaudir-te enmig d'aquesta vida esquemàtica, ordenada, previsible.
Què difícil és trobar-te a tu de veritat, no a tots aquells que es fan passar per tu.

Si existeixes de veritat, per on pares, llibertat?