NINGÚ

Sant Dionís, hui, 9 d'octubre, i em pregunte, ara, si he estimat mai algú, o si no he estimat ningú. 

En un diumenge solitari, en el que no només estic sola, sinó que també me sent sola, em pregunte si el que estimava era estimar. 

Em pregunte si quan volia, era voler. I em pregunte què és voler i faig un glop a la cervesa, i el gat em passa per les cames i amb un somriure li dic que no és d'aquest voler del que dubte, i el somriure s'esvaeix i faig un altre glop a la cervesa. I mire a l'infinit. 

Mirar a l'infinit m'ordena les idees. 

Hui, no funciona. 

No identifique el sentiment de hui, si és tristor o decepció, pot ser acompanyada d'un bri d'esperança de pensar que la incertesa ve donada per no haver sentit mai un sentiment tan fort que mai acaba. 

Mai he tingut un amor romàntic sense data de caducitat. 

És trist pensar que no he conegut el que és estimar de veritat, però més trist encara és que si ho haja conegut i que em resulte tan banal eixa cosa a la que se li dediquen llibres, poemes, cançons i, fins i tot, suïcidis. 

El temps dirà, imagine i vull pensar. 

 

Ballem

Disfrutem ballant açò que hem volgut ballar tantes vegades.
Ballem açò que no té nom, inventem els passos segons canvie la música.

Disfrutem de sentir les mans a la cintura i la respiració a l'orella
mentre el compàs ens porta on siga que hagem d'anar.

Potser no inventem cap ball, potser no acabem cap cançó,
però ballem fins que no aguanten més els nostres peus,
fins que ens falte l'aire, mentre ens faça mal tot de tant de riure.

Escoltem el ritme, deixem-nos portar,
oblidem com són la salsa, el tango, el vals.

Inventem els nostres passos segons canvie la música.

...

Tinc un dolor endins que em dona fred i calor
em crema l'estómac i em congela l'ànima.
En quin percentatge son responsables, no ho sé,
la ressaca, el fracàs o la incertesa,
decorats per la tèbia sensació de culpa
en un diumenge insensible.

Les tendres esperes es tornaven amargues al ritme que els batecs del meu cor s'aminoraven davant la decepció de no veure't entrar més per la porta.

PRESENTACIÓ

Arribat aquest moment sent la imperiosa necessitat de començar la incòmoda tasca de saber qui sóc.
El primer pas quan es coneix una persona és la presentació.

- Em presente: sóc jo i no sé qui sóc
- Encantada

FRED

Com el fred ens va envaïr no ho sé,
com es va apagar el sol al nostre càlid desert sense nits, no ho puc explicar.

Desitjava amb tanta força un final diferent, que m'amargava profundament saber amb tota certesa que no tornariem a aquell ahir on tot estava ple de llum.

Malgrat tot no aconseguia veure un final, ni un futur, ni un altre principi.
La pausa, el fred, m'estava matant.

Et veig

Hui fa ja un any que no estàs

et veig, però no estàs.

No obstant et veig

quan mire per la finestra,

prenent el sol a la teua cadira,

eixe solet que tant t'agradava,

que entrava al teu riurau.

El riurau de la teua caseta,

on vas nàixer

i vas viure fins al final.

A la caseta entre i et veig,

i sé que no estàs, però et veig

assegut a la xicoteta cadira

al costat de la ximenera,

calfan-te amb un foc menut

al que li tires rametes

amb les estenalles

agafades per les teues mans

lleugerament tremoloses.

Et pense i et veig,

i sé que estàs,

perquè del meu pensament,

del nostre pensament,

no te n'has anat mai.

Ni ho faràs.

Et veig, però no estàs i sí estàs al mateix temps.

A tu, iaio, que fa un any ens vas deixar,

sorprenent-nos, com sempre feies, fins l'últim moment.

Gràcies per haver deixat que ens acomiadarem de tu,

gràcies per haver-nos-ho deixat sempre tan fàcil.

Continuem recordan-te, continuem estiman-te