Ell havia de
partir, ella volia tenir-lo,
l'enamorat li
buscava una cosa que guardar,
buscava
margarides, li buscava clavells
però totes les
flors que trobava, als pocs dies s'havien desfet.
L'últim dia era
ja, abans de la seua partida,
qui sap si
tornaria, qui sap si arribaria.
Es coneix que
passejava, dijous a mitja nit,
quan una dona va
trobar, amb cabells descolorits.
- Diuen que
busques per a la teua estimada un record que ha de durar,
qui sap si dies, qui
sap si mesos o anys.
- Et demane, per
favor, que compartisques el secret,
demà hauré d'anar-me'n i encara no tinc
res.
De la cistella va
traure una flor que no havia vist mai,
com una ceba es
posaven aquells pètals tan delicats.
- És ben
preciosa, com s'anomena? Quants diners em costarà?
- És una rosa, i
el preu serà barat.
No m'hauràs de donar res, però a canvi de la seua bellesa,
un dolor hauràs de suportar, les seues punxes et foradaran la pell, i la sang
et correrà.
- Al costat del
de la meua ànima, eixe dolor de bon gust el podré suportar.
Va agafar la rosa
i cap a casa va anar.
Va passar molt de
temps,
ell no va tornar,
però la rosa tota la vida al costat d’ella va estar,
i tan seca com el seu cor la flor va quedar.
Ací la versió de Fran Xapa: http://franxapeitor.blogspot.com.es/2013/02/las-rosas-secas.html?spref=fb