Sant Dionís, hui, 9 d'octubre, i em pregunte, ara, si he estimat mai algú, o si no he estimat ningú.
En un diumenge solitari, en el que no només estic sola, sinó que també me sent sola, em pregunte si el que estimava era estimar.
Em pregunte si quan volia, era voler. I em pregunte què és voler i faig un glop a la cervesa, i el gat em passa per les cames i amb un somriure li dic que no és d'aquest voler del que dubte, i el somriure s'esvaeix i faig un altre glop a la cervesa. I mire a l'infinit.
Mirar a l'infinit m'ordena les idees.
Hui, no funciona.
No identifique el sentiment de hui, si és tristor o decepció, pot ser acompanyada d'un bri d'esperança de pensar que la incertesa ve donada per no haver sentit mai un sentiment tan fort que mai acaba.
Mai he tingut un amor romàntic sense data de caducitat.
És trist pensar que no he conegut el que és estimar de veritat, però més trist encara és que si ho haja conegut i que em resulte tan banal eixa cosa a la que se li dediquen llibres, poemes, cançons i, fins i tot, suïcidis.
Mai he tingut un amor romàntic sense data de caducitat.
És trist pensar que no he conegut el que és estimar de veritat, però més trist encara és que si ho haja conegut i que em resulte tan banal eixa cosa a la que se li dediquen llibres, poemes, cançons i, fins i tot, suïcidis.
El temps dirà, imagine i vull pensar.
