dilluns, 17 de maig del 2010

Des del terrat


Allí estava jo anit, contemplant, pensativa, la enorme quantitat de gent que estava celebrant que el seu equip de futbol havia guanyat la lliga. Havia arribat allí atreta per la curiositat, després d'haver estat sentint els clàxons aparentment inesgotables dels cotxes d'uns quants aficionats guanyadors.
Sé que el futbol és un tema delicat, pareix que siga jo de les poques persones que no es senten atretes per aquest esport omnipresent hui en dia.

Fa goig, la veritat, observar eixa quantitat de gent unida, amb una mateixa idea, sentint-ho realment.
Tot i que m'agrada veure que, en aquesta decadent societat en la que cadascú pareix mirar sols dins d'ell mateix, la gent continua tenint somnis en comú, em va entristir veure aquell espectacle.

Cada dia moren xiquets de fam i de tristor, moren dones a mans de les seues parelles, espècies en perill d'extinció van desapareixent, el govern ens manipula com a marionetes amb els seus ineficaços i estúpids plans, el planeta no està bé (i soprenentment encara hi ha gent que pensa que el canvi climàtic "són els pares", hi ha gent que encara no sap quin tipus de residu va a cada contenidor).

Ja veig, açò no és tan important, eixa quantitat de gent no ha ixit al carrer per a cap assumpte de pes com els abans anomenats.
Ha ixit al carrer per celebrar que el "seu" equip ha guanyat una sèrie de partits i s'ha declarat campió. I ací trobem que paradoxament no guanyen res amb el triomf, i ho celebren; i que intentant fer un món millor guanyariem molt tots, però no som capaços d'unir-nos per causes importants.

No vull dir, que quede clar, que tinc una mala opinió sobre la gent a la que li agrada el futbol, alerta! Sols escric el que, mirant des del meu terrat, em va passar pel cap.

Potser quede esperança, si tots ens fem fans del planeta.