L'eterna joventut

Tantes històries, llegendes, tants contes, misteris al seu voltant.
L'eterna joventut, la gran buscada al llarg dels segles,
tants suposats remeis que prometien aconseguir-la.

I res, al final tot promeses buides.
Evident, clar, tractant-se de l'eterna joventut: la impossible eterna joventut.

Impossible?

Què és la joventut? Què és l'eternitat?

La joventut és al cap i a la fi no tindre arrugues, tindre la pell estirada i fina?
Amb aquest cos perfecte, si s'aconseguira, però una ment esgotada, seria jove?
Crec que la joventut es porta a dins.

L'eternitat és per a sempre o per a tota la vida?
Si és per a sempre, seria possible que una ment es mantenira jove i fresca,
absorbint morts d'éssers estimats al llarg dels segles?
Si és per a tota la vida, no és sinó estar fresc i jove fins l´últim dia?

Amb açò, no podem tots posseir l'eterna joventut?
Jo diria que sí, i que només nosaltres ens podem guanyar l'eterna joventut.

Sorprendre's per la vida, riure com un xiquet, no deixar mai de pensar ni aprendre,
estimar com el primer dia, ballar i cantar, plorar i cridar, viure amb passió...

Ara que coneixeu l'elixir de l'eterna joventut, l'aneu a prendre?

Terra calenta

Mire el cel ataronjat mentre deixe els meus peus sobre una terra,

encara calenta pel sol,

que alberga una biodiversitat desconeguda.

Tants kilòmetres per dalt, i per baix.

Jo emmig.

Què insignificant i afortunada em senc

per formar part d'aquesta màgica naturalesa. 

Monstres

Passege pels corredors fent ús d'una completa crítica,
escrita a un bloc de fulles blanques amb una lletra impecable
eixida de la més distingida ploma.

Aleshores m'enfonse en les coves de la memòria per fugir,
però allí, m'atrapa el monstre.

El bes que calma els crits

Tinc ganes de cridar-te que t'estime.

Ho escriuria a totes les pedres del riu,
als romers de les muntanyes i a les corfes de les ametles.

Ho escriuria a les cues dels peixos,
a les punxes dels eriços i als bigots de les gambes.

Ho escriuria a un paper que lligaria a les potes de tots els coloms,
ho escriuria als núvols, ho escriuria a l'aire.

Ho cridaria.

Aleshores et bese, i amb això en tinc prou.

Saber l'amor

No volia i no sabia si passava, 

i aleshores t'estimava. 

Va passar i t'estimava, 

i ho vaig voler. 

I volent-nos estimar, i sabent-ho

el temps va passar. 

I tu

I jo

Els dos, 

i l'amor. 

Les roses seques

Ell havia de partir, ella volia tenir-lo,

l'enamorat li buscava una cosa que guardar,

buscava margarides, li buscava clavells

però totes les flors que trobava, als pocs dies s'havien desfet.

L'últim dia era ja, abans de la seua partida,

qui sap si tornaria, qui sap si arribaria.

Es coneix que passejava, dijous a mitja nit,

quan una dona va trobar, amb cabells descolorits.

- Diuen que busques per a la teua estimada un record que ha de durar, 

qui sap si dies, qui sap si mesos o anys.

- Et demane, per favor, que compartisques el secret, 

demà hauré d'anar-me'n i encara no tinc res.

De la cistella va traure una flor que no havia vist mai,

com una ceba es posaven aquells pètals tan delicats.

- És ben preciosa, com s'anomena? Quants diners em costarà? 

- És una rosa, i el preu serà barat. 

No m'hauràs de donar res, però a canvi de la seua bellesa, 

un dolor hauràs de suportar, les seues punxes et foradaran la pell, i la sang et correrà.

- Al costat del de la meua ànima, eixe dolor de bon gust el podré suportar.

Va agafar la rosa i cap a casa va anar.

Va passar molt de temps, 

ell no va tornar, 

però la rosa tota la vida al costat d’ella va estar,

i tan seca com el seu cor la flor va quedar. 

Ací la versió de Fran Xapa: http://franxapeitor.blogspot.com.es/2013/02/las-rosas-secas.html?spref=fb

Sang i alcohol

Ansiosa, ja no li queda quasi il·lusió, sap que un poc li'n queda perquè d'altra manera no aniria.
Cada vegada que es veuen acaba pitjor, què vol? No ho sap, o sí? Què sap, d'això o de la seua vida?
Qui és ell i qui és ella mateixa?

Sent fred, cabells banyats i sabó per l'escot, dins la dutxa se sent si cap més confosa.

Li ve al cap la indiferència que mostra de vegades el seu amant. Si li agradara la tractaria millor, si no li agradara la deixaria anar. L'exagerat egocentrisme del comte de les mentides li provoca una ràbia que entorpeix els seus moviments i sense voler es fa un tall a la cama amb la fulleta d'afaitar i la sang li cau, i la dutxa es torna roja, i la mà al tapar-se la ferida. Allarga el braç i agafa l'alcohol deixant un rastre d'aigua i sang pel terra.

Seu a la dutxa, enrotllada, i es tira l'alcohol, que li brama, li cou, li crema la ferida oberta.

Apreta les dents.

Li fa mal.

No obstant, més s'estima aquest mal que la incertesa del cor.