Quan et destrueixes lentament

Tindre un "desig de la teua vida" és bonic, de fet és preciós, però de vegades fa mal de tant que el desitges.

El desig de la meua vida és ser veterinària, tinc eixe desig des de que tinc memòria, el continue tenint i el tindré fins que l'aconseguisca. L'he tingut tan lluny algunes vegades que pensava que no arribaria ni a tastar-lo de prop. La vida no m'ho ha posat molt fàcil, el destí s'ha divertit posant-me obstacles que encara no sé ni com he pogut superar. Ara, per fi, almenys, estic camí d'aconseguir-ho, almenys ja estic estudiant per a tindre-ho a les meues mans.

M'encanta, m'encisa, em torna boja pensar que tindré la capacitat de curar, de donar vida, de donar benestar i felicitat a uns éssers tan extraordinaris com són els nostres, generalment infravalorats per molts, companys els animals.

Qualsevol que em puga veure pensarà: "si tant li agrada la veterinària, si és el somni de la seua vida, i ha aconseguit entrar a la carrera i tindren quasi mitja superada, quin és el problema?". Doncs el problema és que quan has dedicat tota la vida a imaginar una cosa, però és tan dur aconseguir-ho, tens por de no arribar. El problema és que la meua vida és la meua carrera i sí, això és genial, però també em va destruint per dins. Quan no em va tant bé com em podria anar, és com si la meua vida... fracassara, eixe és el sentiment, fracàs. La sensació que això que tens tan a prop pot fugir a la primera de canvi. La sensació de que t'estàs exigint però no pots fer tant com vols, aleshores venen la ràbia i la frustració i, amb elles, la sensació de que no podràs amb tot, que et ve gran, que no vas a aconseguir-ho, que no saps per on agafar-ho.

Hi ha dies molt bons, dies bons, dies no tan bons i dies pèssims... he superat coses més difícils que aquesta, i ho puc aconseguir, però em fa tant de mal que de vegades pense això de "alerta amb el que dessitges, que es pot fer realitat".

Espere ansiosa el dia de que puga mirar al passat i "descollonar-me en la seua cara" del que m'està costant aconseguir-ho, i dels dies tan horrorosos que estic patint, la majoria de vegades jo sola. Riure'm dels problemes com ara mateix, de tant en tant, faig amb els "pedruscos" que em van aparèixer enmig del camí i que ara queden tan llunyans, i que damunt en van fer enfortir més del que qualsevol altra cosa ho haguera fet.