Hui fa ja un any que no estàs
et veig, però no estàs.
No obstant et veig
quan mire per la finestra,
prenent el sol a la teua cadira,
eixe solet que tant t'agradava,
que entrava al teu riurau.
El riurau de la teua caseta,
on vas nàixer
i vas viure fins al final.
A la caseta entre i et veig,
i sé que no estàs, però et veig
assegut a la xicoteta cadira
al costat de la ximenera,
calfan-te amb un foc menut
al que li tires rametes
amb les estenalles
agafades per les teues mans
lleugerament tremoloses.
Et pense i et veig,
i sé que estàs,
perquè del meu pensament,
del nostre pensament,
no te n'has anat mai.
Ni ho faràs.
Et veig, però no estàs i sí estàs al mateix temps.
A tu, iaio, que fa un any ens vas deixar,
sorprenent-nos, com sempre feies, fins l'últim moment.
Gràcies per haver deixat que ens acomiadarem de tu,
gràcies per haver-nos-ho deixat sempre tan fàcil.
Continuem recordan-te, continuem estiman-te