dissabte, 28 de febrer del 2009

Parlar de com

Parlar de com ens calfem el cap en cada instant per una cosa diferent.
De com sentim no sentir mai la felicitat absoluta, de com volem més (més pau, més temps, més eficàcia...), de com volem menys (menys dolor, menys guerres, menys fam al món...).
Parlar de com me n'he adonat que si no ens entristirem per les xicotetes tristeses, no ens alegrariem per les xicotetes alegries. I parlar de com sense les xicotetes alegries seria inaguantable el vore tanta misèria, malaltia, fam, mort (i el que es pitjor: un sofriment indefinit). Sofriment que veiem diàriament als mitjans de comunicació, i així ens quedem, de tant en tant, pensant què podem fer, no res, no podem fer res.
Qui vol no pot i qui pot no vol... és una de les lleis no escrites.
Per això ens posem tristos quan suspenem un examen, quan ens enfadem per qualsevol cosa. És per poder alegrar-nos després de coses tan simples com guanyar una partida a les cartes, vore un amic tropeçar quan per casualitat hi ha gent mirant-lo, creuar una mirada que no necessita explicació; perque eixes són les xicotetes alegries que ens fan superar el dolor que envolta el nostre planeta.

dimecres, 7 de gener del 2009

i entre apofisis dos enamorats


Estic a la biblioteca i intente tornar a mirar les fotos dels ossos per si el meu cap ara es concentra... però en el trajecte, els meus ulls es troben amb dos enamorats que estan a la planta de baix.

Els dos seuen tranquil·lament estudiant cadascú amb el seu llibre, el braç d'ell passa per darrere l'esquena d'ella i amb la ma li fa unes lleugeres picoretes pel braç. El cap d'ella descansa sobre el muscle d'ell i li posa la mà sobre la cuixa. les seues mirades es desvien un moment de la lectura per a creuar-se i els seus llavis dibuixen un lleu somriure mentre s'apropen fins que s'ajunten.

S'acaba l'escena, i igualment abraçats continuen amb la lectura, ell li seguix acariciant el braç.

Em sorprenc mirant la parella, i del cor m'ix un sospir.
Torne al meu llibre d'osteologia i comence de nou; apófisis coracoidea, tuberosidad deltoidea... i la meua concentració queda extinta de nou... pense en començar aquest blog.