Falta de vara.

http://www.youtube.com/watch?v=9Q8bascdOLk&feature=player_embedded

Aquest és un vídeo que m'ha arribat mitjançant un esdeveniment que tenia com a títol "el millor invent del món".

He estat mirant i, és molt trist però, de veritat existeix.

Com a idea no és roïna, de fet és molt bona, però no l'ús al que l'empresa el dirigeix.

Consisteix en una "càpsula" situada dins els bars i les discoteques arreu d'argentina.

L'anunci comença dient que als homes els encanta anar al bar amb els amics, el problema que tenen: les novies. Acte seguit apareix un xic que diu que se'n va al bar i darrere ix una xica "com posseïda pel dimoni" cridant-li.

I quina és la solució? Una cabina on entres i et recrea diversos ambients, entre ells et pots "teletransportar" al cinema, al supermercat, a l'aeroport, cuidant ta huela, un nadó o una amiga desconsolada (??!!!!) i altres opcions per a que el miserable acte de mentir siga el més variat i estètic possible.

És a dir, que les dones no deixen anar al bar als amics (em sent ofesa, no totes som així), la possible solució és mentir (despreciable) i el vídeo acaba dient que amb les cabines, més homes contents i menys parelles trencades (les parelles que sobreviuen gràcies a aquesta cabina deuen ser unes parelles molt tristes i superficials, basades en la intolerància i la falsetat).

A ningú se li havia ocorregut crear estes cabines per si reps QUALSEVOL tipus de cridada, ja sigues HOME O DONA i necessites contestar; però clar, la cosa mereix ser inventada per a una causa en la que els homes es senten bé per poder enganyar a la xicona... de puta mare.

Ells, per altra banda, no pensen que les xiques puguen fer el mateix amb ells? Jo crec que els homes que fan ús d'aquesta "cosa" mereixen que la dona estiga amb un altre tio al llit i que si ells criden elles entren a la cabina i puguen dir coses com: "estic a un velatori" o "estic cuinant per a tu, carinyet".

Açò ha aparegut quan pensava que no podia haver res més miserable que els anuncis d'AXE.

Gràcies empreses per seguir mantenint viu el sentiment de que els homes sou superiors, cada dia esteu contribuint un poc a que dones deixen de viure (per tant, de no deixar anar al bar als homes) per la violència de gènere.

I per a que quede clar, no és l'invent el que em cabreja, sinó la imatge de possessives que se'ls dóna a les dones i la cara dura que se'ls posa als homes, que done fe que n'hi ha que mai farien això.

He dit.

En un instant, en mil instants

Perquè és el temps que tarda en canviar-te la vida, un instant.

En un instant deixa d'estar algú al teu costat, així, de sobte, ja no està.

Perquè en només uns segons eres capaç d'adonar-te'n de que estimes algú o, per el contrari, que ja no l'estimes.

Hi ha vegades que dius alguna cosa que canvia el rumb de la teua vida, prens alguna decisió important. I es que per molt de temps que ho hages estat pensant, mentre ho pensaves tenies més d'una idea entre mans, però el moment en el que decideixes és això, un sol instant: ara no sé què fer, i un segon després la decisió ja està presa.

Al final la vida es redueix, ja no a moments com diuen, sinó a instants que marquen l'inici i el final d'eixos moments.

Hui tenia una gosseta dolça com la mel, un instant després ja no estava.

Et trobaré a faltar, Sira; a tu i a tots els instants que han fet que les nostres vides canviaren, per a millor, mentre em estat juntes.

Des del terrat

Allí estava jo anit, contemplant, pensativa, la enorme quantitat de gent que estava celebrant que el seu equip de futbol havia guanyat la lliga. Havia arribat allí atreta per la curiositat, després d'haver estat sentint els clàxons aparentment inesgotables dels cotxes d'uns quants aficionats guanyadors.
Sé que el futbol és un tema delicat, pareix que siga jo de les poques persones que no es senten atretes per aquest esport omnipresent hui en dia.

Fa goig, la veritat, observar eixa quantitat de gent unida, amb una mateixa idea, sentint-ho realment.
Tot i que m'agrada veure que, en aquesta decadent societat en la que cadascú pareix mirar sols dins d'ell mateix, la gent continua tenint somnis en comú, em va entristir veure aquell espectacle.

Cada dia moren xiquets de fam i de tristor, moren dones a mans de les seues parelles, espècies en perill d'extinció van desapareixent, el govern ens manipula com a marionetes amb els seus ineficaços i estúpids plans, el planeta no està bé (i soprenentment encara hi ha gent que pensa que el canvi climàtic "són els pares", hi ha gent que encara no sap quin tipus de residu va a cada contenidor).

Ja veig, açò no és tan important, eixa quantitat de gent no ha ixit al carrer per a cap assumpte de pes com els abans anomenats.
Ha ixit al carrer per celebrar que el "seu" equip ha guanyat una sèrie de partits i s'ha declarat campió. I ací trobem que paradoxament no guanyen res amb el triomf, i ho celebren; i que intentant fer un món millor guanyariem molt tots, però no som capaços d'unir-nos per causes importants.

No vull dir, que quede clar, que tinc una mala opinió sobre la gent a la que li agrada el futbol, alerta! Sols escric el que, mirant des del meu terrat, em va passar pel cap.

Potser quede esperança, si tots ens fem fans del planeta.

Caminem per terrenys dubtosos

Sempre decidint, ens passem la vida així.
Sovint són coses banals, sense importància, i que no comportaran cap conseqüència en un futur pròxim o llunyà. En canvi hi ha decisions que prens i saps que eixes sí són importants.
Parle d'aquelles coses que mentre les fem sabem que la nostra vida no quedarà així després d'allò, i tens por, perquè les persones tenim por; tenim una por ocasionada pel saber que vida només hi ha una.

Si sols hi haguera una opció de comprovar resposta... si sols poguerem veure el futur per conèixer les conseqüències d'una desició, però no podem, i cada pas que donem no sabem on ens portarà, pot ser que xafem un terreny dur, segur, que ens porte on volem anar, però també pot ser que posem el peu damunt d'un terreny que esvara i que ens porta a un lloc on no voliem anar.

Molt sovint, no dic que no, el camí ens ve marcat, però pensem en aventurar-nos per buscar un final que no té el perquè ser millor, però així ho pensem. Ara em pregunte si realment val la pena deixar passar de llarg el camí per ficar-te per senderoles que no tens ni idea de si et portaran a algun lloc.

Tots em sentit que potser ens em enganyat al decidir, ara jo estic així.

Per sort tots els camins porten a Roma.