Un món meu

Des d'ací dalt veig tota la ciutat.
Veig fins i tot alguns pobles allà lluny.
Veig núvols i muntanyes, edificis i el cel.
Veig arbres i pedres, avingudes i cables de la llum.
Però no veig ni una sola persona.
Ningú destaca per l'entramat de ciment que tinc per baix dels meus peus.


Estic segura que hi ha per allà gent que està fent-se amb luxes de tota classe només per la satisfacció de pensar que l'estan mirant; hi haurà altres que estalviaran en coses bàsiques per poder tindre un cotxe d'alta gama, gent que vol aparentar per damunt de totes les coses, que només parlen d'ells, gent que vol estar en tot només per destacar. També hi haurà gent genial i grandíssima que haurà aportat alguna cosa a la humanitat i la majoria de la gent del seu voltant no tindrà ni idea. Tant els uns com els altres, ara, als meus ulls, passen desapercebuts.

I és que és així; només uns pocs d'entre milers tenen un nom que la gent reconeix, només uns pocs han aportat a la societat alguna cosa important, igual que també hi ha altres que ho han fet i no estan tenint el reconeixement merescut.

No tots podem aportar coses a la humanitat, això està clar. Aleshores, què queda?
Doncs hui des d'ací dalt he descobert que en realitat sí hi ha persones que han fet coses per mi, i han suportat causes que m'afecten i em preocupen, i eixes persones sí han fet alguna cosa pel món, però pel meu món.

I tots tenim un món propi, cadascun dels desconeguts amb els que m'estic creuant ténen un món, perquè si tots formarem part d'un mateix món, seriem insignificants.
Jo ara estic pensant amb açò, altre estarà pensant que ha de fer-se el llit en arribar, altre pensarà en que fa temps que no veu a un vell conegut, altre estarà pensant com s'organitzarà la vesprada d'estudi. Cadascuna d'aquestes persones té altres persones importants i imprescindibles, persones de les que segurament no hauré sentit mai parlar.

No em cal que hagen sentit parlar de mi, no em cal escoltar el meu nom allà per on vaja, no m'importa ni com me mire ni com pense de mi qui no pertanyerà mai al meu món.

Així ens quedem, cadascú amb el seu món. No podré aportar res al planeta, però aportaré molt al meu món, al Món de Patri i dels seus, que a la vegada forma part d'altres mons absolutament increïbles.

No és tan bona la perfecció

Buscar la perfecció de manera

constant ens fa ser més

imperfectes encara, més

infeliços i perdre'ns la part més

bonica de la vida.

Lamentablement és inevitable

per a molts intentar aconseguir-la,

encara quan la salut i la felicitat

s'han de veure perjudicades.

Aleshores te n'adones que per

ser perfecte estàs deixant de

ser perfecte, per tant estàs sent

més imperfecte.

Aleshores és quan tens una

vida caòtica que no vols tindre.

Quan et destrueixes lentament

Tindre un "desig de la teua vida" és bonic, de fet és preciós, però de vegades fa mal de tant que el desitges.

El desig de la meua vida és ser veterinària, tinc eixe desig des de que tinc memòria, el continue tenint i el tindré fins que l'aconseguisca. L'he tingut tan lluny algunes vegades que pensava que no arribaria ni a tastar-lo de prop. La vida no m'ho ha posat molt fàcil, el destí s'ha divertit posant-me obstacles que encara no sé ni com he pogut superar. Ara, per fi, almenys, estic camí d'aconseguir-ho, almenys ja estic estudiant per a tindre-ho a les meues mans.

M'encanta, m'encisa, em torna boja pensar que tindré la capacitat de curar, de donar vida, de donar benestar i felicitat a uns éssers tan extraordinaris com són els nostres, generalment infravalorats per molts, companys els animals.

Qualsevol que em puga veure pensarà: "si tant li agrada la veterinària, si és el somni de la seua vida, i ha aconseguit entrar a la carrera i tindren quasi mitja superada, quin és el problema?". Doncs el problema és que quan has dedicat tota la vida a imaginar una cosa, però és tan dur aconseguir-ho, tens por de no arribar. El problema és que la meua vida és la meua carrera i sí, això és genial, però també em va destruint per dins. Quan no em va tant bé com em podria anar, és com si la meua vida... fracassara, eixe és el sentiment, fracàs. La sensació que això que tens tan a prop pot fugir a la primera de canvi. La sensació de que t'estàs exigint però no pots fer tant com vols, aleshores venen la ràbia i la frustració i, amb elles, la sensació de que no podràs amb tot, que et ve gran, que no vas a aconseguir-ho, que no saps per on agafar-ho.

Hi ha dies molt bons, dies bons, dies no tan bons i dies pèssims... he superat coses més difícils que aquesta, i ho puc aconseguir, però em fa tant de mal que de vegades pense això de "alerta amb el que dessitges, que es pot fer realitat".

Espere ansiosa el dia de que puga mirar al passat i "descollonar-me en la seua cara" del que m'està costant aconseguir-ho, i dels dies tan horrorosos que estic patint, la majoria de vegades jo sola. Riure'm dels problemes com ara mateix, de tant en tant, faig amb els "pedruscos" que em van aparèixer enmig del camí i que ara queden tan llunyans, i que damunt en van fer enfortir més del que qualsevol altra cosa ho haguera fet.

El temps que no veiem passar.

Generació ni-ni, està de moda, què anem a fer-li...

Hui mateix he sentit per la tele una cosa que pensava que no sentiria mai; un xicon de ja ni més ni menys que vint-i-cinc anys havia denunciat els seus pares per no pagar-li 400 euros al mes per ni estudiar ni treballar, simplement fer el bambau.

La societat està perdent el nord, només espere que aquesta moda siga seguida per poca gent i dure poc.

Ha sigut aquest migdia quan he escoltat aquesta notícia a la tele, i aquesta vesprada he anat a fer-li la visita a la meua iaia, i després de preguntar-me com m'anava la carrera s'ha lamentat dels pocs estudis que tenia ella. Als 11 anys va haver de deixar l'escola per cuidar dels animals i del seu germanet menut acabat de nàixer. Era només una xiqueta d'onze anys i ja li van llevar la oportunitat d'aprendre. Ara no ens parem a pensar que rebre formació és una oportunitat increïble, i que som molt afortunats de poder estudiar.

Passe molt de temps fora de casa, ara que estic estudiant a Múrcia; trobe a faltar a la família quan fa més d'un mes que no els veig, i l'altre dia vaig voler veure al meu iaio per la webcam i m'alegrava moltíssim veure la cara que posava impresionat per poder-me veure i parlar-me sense estar allí... qui anava a dir-li a eixe xiquet dels anys vint que anava a existir això i que a més ho podria disfrutar en primera persona?

El que vull dir amb açò és que el temps avança sense que ens adonem de la quantitat de coses que canvien, i ja no cal anar tants anys enrere... jo recorde el primer mòvil que tenia uns dibuixets que es movien i era flipant.

S'ha de mirar endavant sempre, però de tant en tant mirar de reüll el passat, per a no perdre el nord, per valorar el que tenim ara, per saber que tenim molta sort de viure en aquests temps de relativa facilitat i apreciar el que la vida ens dona; que no sempre és bo, clar està, però podria ser pitjor.

Núvols, margarides, tortura.

De vegades pense fins a quin punt és l'entorn el que decideix com som, vull dir la nostra "esència".

I es que som com som, i anar contra nosaltres és matar-nos lentament.

De xicoteta jo era feliç mirant David el Gnomo o Heidi cada dia, amb les cintes VHS que ma mare em gravava. David el Gnomo vivia al bosc, el seu transport era una rabosa i es dedicava a curar animals; Heidi vivia a les muntanyes, era feliç corrent pel camp i jugant amb les cabres i sempre disposada a aprendre coses, i la ciutat l'apagava, com a mi.

Al·lucinava quan Bella (La Bella y la Bestia) es posava a llegir a la font del poble amb les ovelles pel voltant, cantant feliç sense importar-li que la resta del poble diguera que era diferent. Em pareixia increïble com Pocahontas respectava el seu entorn i sentia eixa devoció per la Mare Natura... seria tan divertit arreglar la casa amb l'ajuda d'animalets com Blancanieves!

I és que sóc així, i no vull creure que hi haja gent que tinga una "esència" malvada, però encara menys vull creure que vivim en un món tan roín com per a crear aquest tipus de bèsties que no mereixen l'aire que respiren.

Què li ha pogut passar al cap de l'home protagonista aquest dies de torturar cadellets indefensos? Ho fa sabent que està malament, o es que pensa que ho fa bé? Amb quina cara ix al carrer després d'haver colpejat, cremat, ofegat i altres barbaritats a éssers menudets? Acabats de nàixer, que no han pogut fer mal a ningú, i damunt a gossets, que donarien la vida pel seu amo.

Desgraciadament no és l'únic.

Un país, una civilización se puede juzgar por la forma en que trata a sus animales. (Mahatma Gandhi)

Castells de sorra

Tot comença quan arribes a la platja, i escampes correctíssimament la tovallola, i et poses damunt d'ella: hui no t'embrutaràs de sorra... saps el que acaba passant sempre, després tens la sorra per tot arreu i no pots desfer-te d'ella en tot el dia, acaba plena la roba, en tens pels cabells, pel biquini. No, estic farta, aquesta vegada no m'embrute!

Però no t'agrada restringir-te a un espai tan xicotet, i més quan tens tota una platja per passejar; però just quan vas a alçar-te recordes que no t'agrada com et quedes després, i et quedes.

Però de sobre el teu peu pareix que no et vol fer cas, i atrevit ix de la tovallola i els dits acaricien eixa sorra tan agradable, quasi havies oblidat el tacte que tenia, ara recordes per què t'agradava tant caminar per la platja. T'incorpores un poc per veure com els peus et desapareixen dins la sorra, i t'agrada. Just en eixe moment es quan penses que "potser hui no m'embrute...". I ixes, i comences a caminar per la platja i oblides la teua "zona segura".

No contenta amb tindre sorra fins els turmells, penses que ja que estàs podries seure a terra, hui segur que és diferent als altres dies, i ho fas, i tens les cames plenes; i després les mans, els braços, et gites damunt la sorra, i el cel es veu bonic, el sol brilla i calfa, les ones de la mar fan un so molt agradable, els pardals pareixen estar cantant per a tu, i les flors brillen com mai.

Rius, no saps per què, però rius a gust! Comences a amuntonar sorra, comences com un joc de xiquets, però a poc a poc veus que estàs fent un castell bonic, i el fas més gran, i més bonic si cap, i molt més gran... i quan ja estàs veient el teu castell perfecte ve una ona i se l'emporta, i et mulla tota.

Ha tornat a passar, hui no ha sigut diferent: no tens castell, els sol ha desaparegut per l'horitzó, els pardals dormen tranquils als arbres i tu estàs mullada, tens fred i per suposat, estàs plena de sorra, com cada dia que t'aventures a eixir de la tovallola perquè creus que acabarà bé.

El més curiós és que de sobre ja no hi ha platja, ni hi ha sorra, ni res de tot això... la realitat és una història que es repeteix cada vegada que coneixes algú que t'agrada, no vols emocionar-te, no vols deixar-te portar, però t'inciten a fer-ho; pareix que tot va bé (he dit bé? va perfecte!) i quan penses que sí ha valgut la pena obrir-te, que has fet bé donant-te una oportunitat, vas i plash, ni hi ha sol, ni hi ha castell... estàs tu mullada, plena de sorra i amb la sensació de ser una estúpida xiqueta que creu que el seu castell de sorra estarà ací, al menys, un temps.