Reprenc aquest blog desprès de quatre anys perquè he encès un record.
I així ha sigut, fruit de la sobtada apetència d'olorar algun encens, i afavorida per la casualitat de tindre-ho a l'abast poc després d'una mudança. He obert el pot i a dins estaven eixos xicotets pals que el meu dia a dia portava ignorant farà... dues dècades? I es que ara contaré la història, no sense abans fer la puntualització de ser conscient de que és molt probable que ningú dedique el temps necessari per llegir açò, i ja no perquè no li desperte el més mínim interès, opinió del tot respectable, sinó perquè l'essència del blog sembla que ha passat a millor vida.
I li ho comentava a la meua parella l'altre dia, farà una dècada i mitja (quan ens arrimem a la quarantena ja sembla pràctic contar en desenes) jo gaudia de llegir blogs. Em delectava amb entrades sobre cuina amb eixes fotos tan cuidades i la història darrere la recepta que l'acompanyava; els blogs sobre vida natural on hi havia temps de contar les experiències darrere del resultat que es presentava amb unes fotos que no pretenien més que mostrar una instantània del dia; blogs sobre costura, manualitats, filosofia, reflexions... la gent es prenia calma i cura en escriure per a ells i per a la resta. Sense anar més lluny, jo tenia un blog de cuina i manualitats i recorde com escrivia cada entrada amb il·lusió, cura i gaudint. I com a lectora, era un plaer llegir amb calma el que altres volien compartir, obria les portes a altres vides, costums, llocs. Ara això ja no es porta.
Els blogs han quedat enrere perquè els ha passant un monstre gegant per damunt, un bombardeig d'imatges i estímuls per segon on la feina que hi ha darrere està dirigida a captar la nostra atenció, guanyar likes, visites, créixer, ser més, millor... però per a qui? Publiquem, en el meu cas en les meues xarxes professionals per donar a conèixer els meus serveis, altres volen vendre productes i altres només volen monetitzar els seus vídeos. I tampoc considere que açò estiga pròpiament mal, el problema és que estem dins d'una roda d'addicció a la dopamina en la que consumim per costum, inèrcia, avorriment; publiquem pensant en fer impacte.
I acabe ací la reflexió sobre la devaluació del món del blog, i em permet allargar-me ja que per açò ho faig, per un gest a la meua jo del passat, i perquè vull lluitar contra la pressa, contra anar a burro barra, contra la sensació contínua de que arribe tard a tots els llocs i que cada minut que passa és temps perdut.
Pausa per a respirar.
He passat de gaudir de 10 o 15 minuts llegint una entrada de blog per fer una recepta, a buscar-la en tiktok perquè si ho aclarisc en 2 minuts serà millor que en 3. I en els 12 o 13 minuts que em sobren què faig? alguna cosa productiva, potser? aprofitar per torcar la pols o cridar a una amistat amb la que fa temps que no xarre? no. El que solem fer quasi tots és estar, ja no 12 o 13, sinó fins a 30 minuts (o més en molts casos) mirant els microvídeos que van darrere, que poc o res tenen a veure amb el que estàvem buscant i que poc o res ens han aportat.
Així que, ara sí, i en un acte antisistema (llegir amb ironia i context), vos conte la història de quan amb 16 anys vaig creuar l'Atlàntic sola i em vaig comprar uns palets d'encens.
Benissa, la Costa Blanca, un lloc on els idiomes et poden obrir igual o més portes que un títol universitari. Jo volia millorar l'anglès i els meus pares volien que ho fera, i per circumstàncies de la vida i a través de coneguts, vaig poder viure l'experiència d'anar un mes a Albuquerque, Nou Mèxic, EEUU (sí, on es va gravar Breaking Bad). La meua feina era la pròpia d'una au pair... acompanyar els xiquets, fer-los els sandvitx amb melmelada i mantega de cacauet per a l'escola, fer-los el sopar... L'anada va ser una aventura, em van parar a l'aeroport perquè havien d'assegurar-se de que no m'havia escapat de casa i de que els meus amfitrions no eren cap pederasta emmascarat. Van cridar els meus pares quan en el canvi horari ací eren les tantíssimes de la nit i els van despertar per preguntar-los si sabien que la seua filla menor d'edat estava fent escala a l'aeroport d'Atlanta en busca del "American Dream", van enviar un cotxe patrulla a la casa de la família per veure que efectivament hi havia xiquets, i mentres tant jo estava baix retenció a una oficina mirant com les hores passaven i no em deixaven gaudir de les tendes del duty free i de passejar feliçment per l'aeroport més transitat del món. Sé que ho van fer pel meu bé, però em van xafar el rotllo total.
El cas és que sí, ara ho pense i dic: mira tu quina aventurera estava feta, i gràcies infinites als meus pares de confiar sempre en la meua responsabilitat personal i deixar-me volar amb un fil de seguretat prou llarg com per haver-me fet viure aquest tipus de vivències. Sense entrar molt en detalls, la casa estava en una urbanització enmig del no-res, era estiu i tenia els llavis com una fusta oblidada al sol sense envernissar de la secor que feia allí i els xiquets m'odiaven, els pares sí es portaven bé amb mi.
Un dia em van portar a vore un rodeo infantil.
Un altre dia jo volia veure el casc antic, així que em van dir on agafar un autobús i allà que vaig anar a passar el meu dia lliure. Què bonic i què amables (eren quasi tots mexicans), a diferència de la persona més desagradable que vaig trobar en el viatge (el depenent del Taco Bell del centre comercial del costat de la urbanització). Allí hi havia figures, imatges, històries... hi havia una figura d'una contacontes que la venien per tot arreu, una dona amb la boca oberta i molts xiquets al voltant, símbols natius, una tenda enoooorme de botes de cowboy, galetes amb xili picant i, per fi hem arribat (enceneu la mascletà, que sone el tabal i la dolçaina, el confeti no el tireu que contamina moltíssim), palets d'incens fets amb fusta de pi. I ací acaba la història.
La tornada a l'aeroport d'Alacant també va ser un poc convulsa, però al final vaig arribar a casa.
Gràcies si has llegit fins ací, per voler passar uns minuts de la teua vida llegint la meua ment, i em vull agrair a mi haver-me dedicat 61 minuts, el temps que ha passat des de que he fet la foto, a navegar en els meus records, a fer una meditació activa, a recordar-me com de valenta vaig ser i que no deuria ofegar-me tan sovint en un got d'aigua.
Ens llegim.
