Les roses seques

Ell havia de partir, ella volia tenir-lo,

l'enamorat li buscava una cosa que guardar,

buscava margarides, li buscava clavells

però totes les flors que trobava, als pocs dies s'havien desfet.

L'últim dia era ja, abans de la seua partida,

qui sap si tornaria, qui sap si arribaria.

Es coneix que passejava, dijous a mitja nit,

quan una dona va trobar, amb cabells descolorits.

- Diuen que busques per a la teua estimada un record que ha de durar, 

qui sap si dies, qui sap si mesos o anys.

- Et demane, per favor, que compartisques el secret, 

demà hauré d'anar-me'n i encara no tinc res.

De la cistella va traure una flor que no havia vist mai,

com una ceba es posaven aquells pètals tan delicats.

- És ben preciosa, com s'anomena? Quants diners em costarà? 

- És una rosa, i el preu serà barat. 

No m'hauràs de donar res, però a canvi de la seua bellesa, 

un dolor hauràs de suportar, les seues punxes et foradaran la pell, i la sang et correrà.

- Al costat del de la meua ànima, eixe dolor de bon gust el podré suportar.

Va agafar la rosa i cap a casa va anar.

Va passar molt de temps, 

ell no va tornar, 

però la rosa tota la vida al costat d’ella va estar,

i tan seca com el seu cor la flor va quedar. 

Ací la versió de Fran Xapa: http://franxapeitor.blogspot.com.es/2013/02/las-rosas-secas.html?spref=fb

Sang i alcohol

Ansiosa, ja no li queda quasi il·lusió, sap que un poc li'n queda perquè d'altra manera no aniria.
Cada vegada que es veuen acaba pitjor, què vol? No ho sap, o sí? Què sap, d'això o de la seua vida?
Qui és ell i qui és ella mateixa?

Sent fred, cabells banyats i sabó per l'escot, dins la dutxa se sent si cap més confosa.

Li ve al cap la indiferència que mostra de vegades el seu amant. Si li agradara la tractaria millor, si no li agradara la deixaria anar. L'exagerat egocentrisme del comte de les mentides li provoca una ràbia que entorpeix els seus moviments i sense voler es fa un tall a la cama amb la fulleta d'afaitar i la sang li cau, i la dutxa es torna roja, i la mà al tapar-se la ferida. Allarga el braç i agafa l'alcohol deixant un rastre d'aigua i sang pel terra.

Seu a la dutxa, enrotllada, i es tira l'alcohol, que li brama, li cou, li crema la ferida oberta.

Apreta les dents.

Li fa mal.

No obstant, més s'estima aquest mal que la incertesa del cor.

No eres real

Arribes a nosaltres des de la més tendra infància disfressada entre pirates i vaixells,
entre històries de fades voladores, de voltes al món, de viatgers incansables.

Vens a recordar-nos que existeixes entre el vol dels pardalets o les carreres dels grans felins.

Ens fas creure que te tenim al mirar la mar, al endinsar-nos en la muntanya, al obrir els braços al vent.
Quan botem des d'una pedra cap a l'aigua, quan correm pel mig de camins solitaris, quan llegim un bon llibre.

Però no existeixes, no eres real; o sí que ho eres? ho eres ací, ho eres amb nosaltres?

Què difícil és trobar-te, assaborir-te, gaudir-te enmig d'aquesta vida esquemàtica, ordenada, previsible.
Què difícil és trobar-te a tu de veritat, no a tots aquells que es fan passar per tu.

Si existeixes de veritat, per on pares, llibertat?

Un món meu

Des d'ací dalt veig tota la ciutat.
Veig fins i tot alguns pobles allà lluny.
Veig núvols i muntanyes, edificis i el cel.
Veig arbres i pedres, avingudes i cables de la llum.
Però no veig ni una sola persona.
Ningú destaca per l'entramat de ciment que tinc per baix dels meus peus.


Estic segura que hi ha per allà gent que està fent-se amb luxes de tota classe només per la satisfacció de pensar que l'estan mirant; hi haurà altres que estalviaran en coses bàsiques per poder tindre un cotxe d'alta gama, gent que vol aparentar per damunt de totes les coses, que només parlen d'ells, gent que vol estar en tot només per destacar. També hi haurà gent genial i grandíssima que haurà aportat alguna cosa a la humanitat i la majoria de la gent del seu voltant no tindrà ni idea. Tant els uns com els altres, ara, als meus ulls, passen desapercebuts.

I és que és així; només uns pocs d'entre milers tenen un nom que la gent reconeix, només uns pocs han aportat a la societat alguna cosa important, igual que també hi ha altres que ho han fet i no estan tenint el reconeixement merescut.

No tots podem aportar coses a la humanitat, això està clar. Aleshores, què queda?
Doncs hui des d'ací dalt he descobert que en realitat sí hi ha persones que han fet coses per mi, i han suportat causes que m'afecten i em preocupen, i eixes persones sí han fet alguna cosa pel món, però pel meu món.

I tots tenim un món propi, cadascun dels desconeguts amb els que m'estic creuant ténen un món, perquè si tots formarem part d'un mateix món, seriem insignificants.
Jo ara estic pensant amb açò, altre estarà pensant que ha de fer-se el llit en arribar, altre pensarà en que fa temps que no veu a un vell conegut, altre estarà pensant com s'organitzarà la vesprada d'estudi. Cadascuna d'aquestes persones té altres persones importants i imprescindibles, persones de les que segurament no hauré sentit mai parlar.

No em cal que hagen sentit parlar de mi, no em cal escoltar el meu nom allà per on vaja, no m'importa ni com me mire ni com pense de mi qui no pertanyerà mai al meu món.

Així ens quedem, cadascú amb el seu món. No podré aportar res al planeta, però aportaré molt al meu món, al Món de Patri i dels seus, que a la vegada forma part d'altres mons absolutament increïbles.

No és tan bona la perfecció

Buscar la perfecció de manera

constant ens fa ser més

imperfectes encara, més

infeliços i perdre'ns la part més

bonica de la vida.

Lamentablement és inevitable

per a molts intentar aconseguir-la,

encara quan la salut i la felicitat

s'han de veure perjudicades.

Aleshores te n'adones que per

ser perfecte estàs deixant de

ser perfecte, per tant estàs sent

més imperfecte.

Aleshores és quan tens una

vida caòtica que no vols tindre.

Quan et destrueixes lentament

Tindre un "desig de la teua vida" és bonic, de fet és preciós, però de vegades fa mal de tant que el desitges.

El desig de la meua vida és ser veterinària, tinc eixe desig des de que tinc memòria, el continue tenint i el tindré fins que l'aconseguisca. L'he tingut tan lluny algunes vegades que pensava que no arribaria ni a tastar-lo de prop. La vida no m'ho ha posat molt fàcil, el destí s'ha divertit posant-me obstacles que encara no sé ni com he pogut superar. Ara, per fi, almenys, estic camí d'aconseguir-ho, almenys ja estic estudiant per a tindre-ho a les meues mans.

M'encanta, m'encisa, em torna boja pensar que tindré la capacitat de curar, de donar vida, de donar benestar i felicitat a uns éssers tan extraordinaris com són els nostres, generalment infravalorats per molts, companys els animals.

Qualsevol que em puga veure pensarà: "si tant li agrada la veterinària, si és el somni de la seua vida, i ha aconseguit entrar a la carrera i tindren quasi mitja superada, quin és el problema?". Doncs el problema és que quan has dedicat tota la vida a imaginar una cosa, però és tan dur aconseguir-ho, tens por de no arribar. El problema és que la meua vida és la meua carrera i sí, això és genial, però també em va destruint per dins. Quan no em va tant bé com em podria anar, és com si la meua vida... fracassara, eixe és el sentiment, fracàs. La sensació que això que tens tan a prop pot fugir a la primera de canvi. La sensació de que t'estàs exigint però no pots fer tant com vols, aleshores venen la ràbia i la frustració i, amb elles, la sensació de que no podràs amb tot, que et ve gran, que no vas a aconseguir-ho, que no saps per on agafar-ho.

Hi ha dies molt bons, dies bons, dies no tan bons i dies pèssims... he superat coses més difícils que aquesta, i ho puc aconseguir, però em fa tant de mal que de vegades pense això de "alerta amb el que dessitges, que es pot fer realitat".

Espere ansiosa el dia de que puga mirar al passat i "descollonar-me en la seua cara" del que m'està costant aconseguir-ho, i dels dies tan horrorosos que estic patint, la majoria de vegades jo sola. Riure'm dels problemes com ara mateix, de tant en tant, faig amb els "pedruscos" que em van aparèixer enmig del camí i que ara queden tan llunyans, i que damunt en van fer enfortir més del que qualsevol altra cosa ho haguera fet.

El temps que no veiem passar.

Generació ni-ni, està de moda, què anem a fer-li...

Hui mateix he sentit per la tele una cosa que pensava que no sentiria mai; un xicon de ja ni més ni menys que vint-i-cinc anys havia denunciat els seus pares per no pagar-li 400 euros al mes per ni estudiar ni treballar, simplement fer el bambau.

La societat està perdent el nord, només espere que aquesta moda siga seguida per poca gent i dure poc.

Ha sigut aquest migdia quan he escoltat aquesta notícia a la tele, i aquesta vesprada he anat a fer-li la visita a la meua iaia, i després de preguntar-me com m'anava la carrera s'ha lamentat dels pocs estudis que tenia ella. Als 11 anys va haver de deixar l'escola per cuidar dels animals i del seu germanet menut acabat de nàixer. Era només una xiqueta d'onze anys i ja li van llevar la oportunitat d'aprendre. Ara no ens parem a pensar que rebre formació és una oportunitat increïble, i que som molt afortunats de poder estudiar.

Passe molt de temps fora de casa, ara que estic estudiant a Múrcia; trobe a faltar a la família quan fa més d'un mes que no els veig, i l'altre dia vaig voler veure al meu iaio per la webcam i m'alegrava moltíssim veure la cara que posava impresionat per poder-me veure i parlar-me sense estar allí... qui anava a dir-li a eixe xiquet dels anys vint que anava a existir això i que a més ho podria disfrutar en primera persona?

El que vull dir amb açò és que el temps avança sense que ens adonem de la quantitat de coses que canvien, i ja no cal anar tants anys enrere... jo recorde el primer mòvil que tenia uns dibuixets que es movien i era flipant.

S'ha de mirar endavant sempre, però de tant en tant mirar de reüll el passat, per a no perdre el nord, per valorar el que tenim ara, per saber que tenim molta sort de viure en aquests temps de relativa facilitat i apreciar el que la vida ens dona; que no sempre és bo, clar està, però podria ser pitjor.