Núvols, margarides, tortura.

De vegades pense fins a quin punt és l'entorn el que decideix com som, vull dir la nostra "esència".

I es que som com som, i anar contra nosaltres és matar-nos lentament.

De xicoteta jo era feliç mirant David el Gnomo o Heidi cada dia, amb les cintes VHS que ma mare em gravava. David el Gnomo vivia al bosc, el seu transport era una rabosa i es dedicava a curar animals; Heidi vivia a les muntanyes, era feliç corrent pel camp i jugant amb les cabres i sempre disposada a aprendre coses, i la ciutat l'apagava, com a mi.

Al·lucinava quan Bella (La Bella y la Bestia) es posava a llegir a la font del poble amb les ovelles pel voltant, cantant feliç sense importar-li que la resta del poble diguera que era diferent. Em pareixia increïble com Pocahontas respectava el seu entorn i sentia eixa devoció per la Mare Natura... seria tan divertit arreglar la casa amb l'ajuda d'animalets com Blancanieves!

I és que sóc així, i no vull creure que hi haja gent que tinga una "esència" malvada, però encara menys vull creure que vivim en un món tan roín com per a crear aquest tipus de bèsties que no mereixen l'aire que respiren.

Què li ha pogut passar al cap de l'home protagonista aquest dies de torturar cadellets indefensos? Ho fa sabent que està malament, o es que pensa que ho fa bé? Amb quina cara ix al carrer després d'haver colpejat, cremat, ofegat i altres barbaritats a éssers menudets? Acabats de nàixer, que no han pogut fer mal a ningú, i damunt a gossets, que donarien la vida pel seu amo.

Desgraciadament no és l'únic.

Un país, una civilización se puede juzgar por la forma en que trata a sus animales. (Mahatma Gandhi)

Castells de sorra

Tot comença quan arribes a la platja, i escampes correctíssimament la tovallola, i et poses damunt d'ella: hui no t'embrutaràs de sorra... saps el que acaba passant sempre, després tens la sorra per tot arreu i no pots desfer-te d'ella en tot el dia, acaba plena la roba, en tens pels cabells, pel biquini. No, estic farta, aquesta vegada no m'embrute!

Però no t'agrada restringir-te a un espai tan xicotet, i més quan tens tota una platja per passejar; però just quan vas a alçar-te recordes que no t'agrada com et quedes després, i et quedes.

Però de sobre el teu peu pareix que no et vol fer cas, i atrevit ix de la tovallola i els dits acaricien eixa sorra tan agradable, quasi havies oblidat el tacte que tenia, ara recordes per què t'agradava tant caminar per la platja. T'incorpores un poc per veure com els peus et desapareixen dins la sorra, i t'agrada. Just en eixe moment es quan penses que "potser hui no m'embrute...". I ixes, i comences a caminar per la platja i oblides la teua "zona segura".

No contenta amb tindre sorra fins els turmells, penses que ja que estàs podries seure a terra, hui segur que és diferent als altres dies, i ho fas, i tens les cames plenes; i després les mans, els braços, et gites damunt la sorra, i el cel es veu bonic, el sol brilla i calfa, les ones de la mar fan un so molt agradable, els pardals pareixen estar cantant per a tu, i les flors brillen com mai.

Rius, no saps per què, però rius a gust! Comences a amuntonar sorra, comences com un joc de xiquets, però a poc a poc veus que estàs fent un castell bonic, i el fas més gran, i més bonic si cap, i molt més gran... i quan ja estàs veient el teu castell perfecte ve una ona i se l'emporta, i et mulla tota.

Ha tornat a passar, hui no ha sigut diferent: no tens castell, els sol ha desaparegut per l'horitzó, els pardals dormen tranquils als arbres i tu estàs mullada, tens fred i per suposat, estàs plena de sorra, com cada dia que t'aventures a eixir de la tovallola perquè creus que acabarà bé.

El més curiós és que de sobre ja no hi ha platja, ni hi ha sorra, ni res de tot això... la realitat és una història que es repeteix cada vegada que coneixes algú que t'agrada, no vols emocionar-te, no vols deixar-te portar, però t'inciten a fer-ho; pareix que tot va bé (he dit bé? va perfecte!) i quan penses que sí ha valgut la pena obrir-te, que has fet bé donant-te una oportunitat, vas i plash, ni hi ha sol, ni hi ha castell... estàs tu mullada, plena de sorra i amb la sensació de ser una estúpida xiqueta que creu que el seu castell de sorra estarà ací, al menys, un temps.

Falta de vara.

http://www.youtube.com/watch?v=9Q8bascdOLk&feature=player_embedded

Aquest és un vídeo que m'ha arribat mitjançant un esdeveniment que tenia com a títol "el millor invent del món".

He estat mirant i, és molt trist però, de veritat existeix.

Com a idea no és roïna, de fet és molt bona, però no l'ús al que l'empresa el dirigeix.

Consisteix en una "càpsula" situada dins els bars i les discoteques arreu d'argentina.

L'anunci comença dient que als homes els encanta anar al bar amb els amics, el problema que tenen: les novies. Acte seguit apareix un xic que diu que se'n va al bar i darrere ix una xica "com posseïda pel dimoni" cridant-li.

I quina és la solució? Una cabina on entres i et recrea diversos ambients, entre ells et pots "teletransportar" al cinema, al supermercat, a l'aeroport, cuidant ta huela, un nadó o una amiga desconsolada (??!!!!) i altres opcions per a que el miserable acte de mentir siga el més variat i estètic possible.

És a dir, que les dones no deixen anar al bar als amics (em sent ofesa, no totes som així), la possible solució és mentir (despreciable) i el vídeo acaba dient que amb les cabines, més homes contents i menys parelles trencades (les parelles que sobreviuen gràcies a aquesta cabina deuen ser unes parelles molt tristes i superficials, basades en la intolerància i la falsetat).

A ningú se li havia ocorregut crear estes cabines per si reps QUALSEVOL tipus de cridada, ja sigues HOME O DONA i necessites contestar; però clar, la cosa mereix ser inventada per a una causa en la que els homes es senten bé per poder enganyar a la xicona... de puta mare.

Ells, per altra banda, no pensen que les xiques puguen fer el mateix amb ells? Jo crec que els homes que fan ús d'aquesta "cosa" mereixen que la dona estiga amb un altre tio al llit i que si ells criden elles entren a la cabina i puguen dir coses com: "estic a un velatori" o "estic cuinant per a tu, carinyet".

Açò ha aparegut quan pensava que no podia haver res més miserable que els anuncis d'AXE.

Gràcies empreses per seguir mantenint viu el sentiment de que els homes sou superiors, cada dia esteu contribuint un poc a que dones deixen de viure (per tant, de no deixar anar al bar als homes) per la violència de gènere.

I per a que quede clar, no és l'invent el que em cabreja, sinó la imatge de possessives que se'ls dóna a les dones i la cara dura que se'ls posa als homes, que done fe que n'hi ha que mai farien això.

He dit.

En un instant, en mil instants

Perquè és el temps que tarda en canviar-te la vida, un instant.

En un instant deixa d'estar algú al teu costat, així, de sobte, ja no està.

Perquè en només uns segons eres capaç d'adonar-te'n de que estimes algú o, per el contrari, que ja no l'estimes.

Hi ha vegades que dius alguna cosa que canvia el rumb de la teua vida, prens alguna decisió important. I es que per molt de temps que ho hages estat pensant, mentre ho pensaves tenies més d'una idea entre mans, però el moment en el que decideixes és això, un sol instant: ara no sé què fer, i un segon després la decisió ja està presa.

Al final la vida es redueix, ja no a moments com diuen, sinó a instants que marquen l'inici i el final d'eixos moments.

Hui tenia una gosseta dolça com la mel, un instant després ja no estava.

Et trobaré a faltar, Sira; a tu i a tots els instants que han fet que les nostres vides canviaren, per a millor, mentre em estat juntes.

Des del terrat

Allí estava jo anit, contemplant, pensativa, la enorme quantitat de gent que estava celebrant que el seu equip de futbol havia guanyat la lliga. Havia arribat allí atreta per la curiositat, després d'haver estat sentint els clàxons aparentment inesgotables dels cotxes d'uns quants aficionats guanyadors.
Sé que el futbol és un tema delicat, pareix que siga jo de les poques persones que no es senten atretes per aquest esport omnipresent hui en dia.

Fa goig, la veritat, observar eixa quantitat de gent unida, amb una mateixa idea, sentint-ho realment.
Tot i que m'agrada veure que, en aquesta decadent societat en la que cadascú pareix mirar sols dins d'ell mateix, la gent continua tenint somnis en comú, em va entristir veure aquell espectacle.

Cada dia moren xiquets de fam i de tristor, moren dones a mans de les seues parelles, espècies en perill d'extinció van desapareixent, el govern ens manipula com a marionetes amb els seus ineficaços i estúpids plans, el planeta no està bé (i soprenentment encara hi ha gent que pensa que el canvi climàtic "són els pares", hi ha gent que encara no sap quin tipus de residu va a cada contenidor).

Ja veig, açò no és tan important, eixa quantitat de gent no ha ixit al carrer per a cap assumpte de pes com els abans anomenats.
Ha ixit al carrer per celebrar que el "seu" equip ha guanyat una sèrie de partits i s'ha declarat campió. I ací trobem que paradoxament no guanyen res amb el triomf, i ho celebren; i que intentant fer un món millor guanyariem molt tots, però no som capaços d'unir-nos per causes importants.

No vull dir, que quede clar, que tinc una mala opinió sobre la gent a la que li agrada el futbol, alerta! Sols escric el que, mirant des del meu terrat, em va passar pel cap.

Potser quede esperança, si tots ens fem fans del planeta.

Caminem per terrenys dubtosos

Sempre decidint, ens passem la vida així.
Sovint són coses banals, sense importància, i que no comportaran cap conseqüència en un futur pròxim o llunyà. En canvi hi ha decisions que prens i saps que eixes sí són importants.
Parle d'aquelles coses que mentre les fem sabem que la nostra vida no quedarà així després d'allò, i tens por, perquè les persones tenim por; tenim una por ocasionada pel saber que vida només hi ha una.

Si sols hi haguera una opció de comprovar resposta... si sols poguerem veure el futur per conèixer les conseqüències d'una desició, però no podem, i cada pas que donem no sabem on ens portarà, pot ser que xafem un terreny dur, segur, que ens porte on volem anar, però també pot ser que posem el peu damunt d'un terreny que esvara i que ens porta a un lloc on no voliem anar.

Molt sovint, no dic que no, el camí ens ve marcat, però pensem en aventurar-nos per buscar un final que no té el perquè ser millor, però així ho pensem. Ara em pregunte si realment val la pena deixar passar de llarg el camí per ficar-te per senderoles que no tens ni idea de si et portaran a algun lloc.

Tots em sentit que potser ens em enganyat al decidir, ara jo estic així.

Per sort tots els camins porten a Roma.

Parlar de com

Parlar de com ens calfem el cap en cada instant per una cosa diferent.
De com sentim no sentir mai la felicitat absoluta, de com volem més (més pau, més temps, més eficàcia...), de com volem menys (menys dolor, menys guerres, menys fam al món...).
Parlar de com me n'he adonat que si no ens entristirem per les xicotetes tristeses, no ens alegrariem per les xicotetes alegries. I parlar de com sense les xicotetes alegries seria inaguantable el vore tanta misèria, malaltia, fam, mort (i el que es pitjor: un sofriment indefinit). Sofriment que veiem diàriament als mitjans de comunicació, i així ens quedem, de tant en tant, pensant què podem fer, no res, no podem fer res.
Qui vol no pot i qui pot no vol... és una de les lleis no escrites.
Per això ens posem tristos quan suspenem un examen, quan ens enfadem per qualsevol cosa. És per poder alegrar-nos després de coses tan simples com guanyar una partida a les cartes, vore un amic tropeçar quan per casualitat hi ha gent mirant-lo, creuar una mirada que no necessita explicació; perque eixes són les xicotetes alegries que ens fan superar el dolor que envolta el nostre planeta.