Et veig

Hui fa ja un any que no estàs

et veig, però no estàs.

No obstant et veig

quan mire per la finestra,

prenent el sol a la teua cadira,

eixe solet que tant t'agradava,

que entrava al teu riurau.

El riurau de la teua caseta,

on vas nàixer

i vas viure fins al final.

A la caseta entre i et veig,

i sé que no estàs, però et veig

assegut a la xicoteta cadira

al costat de la ximenera,

calfan-te amb un foc menut

al que li tires rametes

amb les estenalles

agafades per les teues mans

lleugerament tremoloses.

Et pense i et veig,

i sé que estàs,

perquè del meu pensament,

del nostre pensament,

no te n'has anat mai.

Ni ho faràs.

Et veig, però no estàs i sí estàs al mateix temps.

A tu, iaio, que fa un any ens vas deixar,

sorprenent-nos, com sempre feies, fins l'últim moment.

Gràcies per haver deixat que ens acomiadarem de tu,

gràcies per haver-nos-ho deixat sempre tan fàcil.

Continuem recordan-te, continuem estiman-te