FRED

Com el fred ens va envaïr no ho sé,
com es va apagar el sol al nostre càlid desert sense nits, no ho puc explicar.

Desitjava amb tanta força un final diferent, que m'amargava profundament saber amb tota certesa que no tornariem a aquell ahir on tot estava ple de llum.

Malgrat tot no aconseguia veure un final, ni un futur, ni un altre principi.
La pausa, el fred, m'estava matant.

Et veig

Hui fa ja un any que no estàs

et veig, però no estàs.

No obstant et veig

quan mire per la finestra,

prenent el sol a la teua cadira,

eixe solet que tant t'agradava,

que entrava al teu riurau.

El riurau de la teua caseta,

on vas nàixer

i vas viure fins al final.

A la caseta entre i et veig,

i sé que no estàs, però et veig

assegut a la xicoteta cadira

al costat de la ximenera,

calfan-te amb un foc menut

al que li tires rametes

amb les estenalles

agafades per les teues mans

lleugerament tremoloses.

Et pense i et veig,

i sé que estàs,

perquè del meu pensament,

del nostre pensament,

no te n'has anat mai.

Ni ho faràs.

Et veig, però no estàs i sí estàs al mateix temps.

A tu, iaio, que fa un any ens vas deixar,

sorprenent-nos, com sempre feies, fins l'últim moment.

Gràcies per haver deixat que ens acomiadarem de tu,

gràcies per haver-nos-ho deixat sempre tan fàcil.

Continuem recordan-te, continuem estiman-te

Tant

Tant,

tantíssim ha sigut el que ens has donat

que ara el dolor per no tenir-te ha esdevingut milers de papallones

que tornen

i tornaran cada primavera

per recordar-nos a tu, i traure'ns un somriure.

I eixes primaveres són cada dia

des de que ja no estàs.

I d'aquesta manera no te n'has anat,

segueixes ací.

Sempre

Finals

Etapes que passen
Sentiments que s'esvaeixen
Llibres que acaben
Lletres corrent per la pantalla del cine

Buit que arriba
Dolor que l'ompli

Finals tristos
Finals necessaris

Futur que arriba
Passat que se'n va
Vida que transcorre

Finals

Fi