Parlar de com

Parlar de com ens calfem el cap en cada instant per una cosa diferent.
De com sentim no sentir mai la felicitat absoluta, de com volem més (més pau, més temps, més eficàcia...), de com volem menys (menys dolor, menys guerres, menys fam al món...).
Parlar de com me n'he adonat que si no ens entristirem per les xicotetes tristeses, no ens alegrariem per les xicotetes alegries. I parlar de com sense les xicotetes alegries seria inaguantable el vore tanta misèria, malaltia, fam, mort (i el que es pitjor: un sofriment indefinit). Sofriment que veiem diàriament als mitjans de comunicació, i així ens quedem, de tant en tant, pensant què podem fer, no res, no podem fer res.
Qui vol no pot i qui pot no vol... és una de les lleis no escrites.
Per això ens posem tristos quan suspenem un examen, quan ens enfadem per qualsevol cosa. És per poder alegrar-nos després de coses tan simples com guanyar una partida a les cartes, vore un amic tropeçar quan per casualitat hi ha gent mirant-lo, creuar una mirada que no necessita explicació; perque eixes són les xicotetes alegries que ens fan superar el dolor que envolta el nostre planeta.