Et veig

Hui fa ja un any que no estàs

et veig, però no estàs.

No obstant et veig

quan mire per la finestra,

prenent el sol a la teua cadira,

eixe solet que tant t'agradava,

que entrava al teu riurau.

El riurau de la teua caseta,

on vas nàixer

i vas viure fins al final.

A la caseta entre i et veig,

i sé que no estàs, però et veig

assegut a la xicoteta cadira

al costat de la ximenera,

calfan-te amb un foc menut

al que li tires rametes

amb les estenalles

agafades per les teues mans

lleugerament tremoloses.

Et pense i et veig,

i sé que estàs,

perquè del meu pensament,

del nostre pensament,

no te n'has anat mai.

Ni ho faràs.

Et veig, però no estàs i sí estàs al mateix temps.

A tu, iaio, que fa un any ens vas deixar,

sorprenent-nos, com sempre feies, fins l'últim moment.

Gràcies per haver deixat que ens acomiadarem de tu,

gràcies per haver-nos-ho deixat sempre tan fàcil.

Continuem recordan-te, continuem estiman-te

Opcions

Com aquella cabra que va pel camí còmode de la muntanya,
sap que té aliment segur,  però eixa herba comença a avorrir-la.

De sobte un nou camí s'obri davant d'ella, és un camí ple de bots i pedres,  però no li importa perquè és aventurera i el camí pla pel que passeja ja comença a cansar-li.

El nou camí està ple de noves herbes i colorides flors, però no sap si hi haurà alguna verinosa.

Què ha de triar la cabra: seguritat i monotonia? risc i aventura?

Al cap i a la fi, no sap si cap dels dos camins la portaran al cim de la muntanya.

Tant

Tant,

tantíssim ha sigut el que ens has donat

que ara el dolor per no tenir-te ha esdevingut milers de papallones

que tornen

i tornaran cada primavera

per recordar-nos a tu, i traure'ns un somriure.

I eixes primaveres són cada dia

des de que ja no estàs.

I d'aquesta manera no te n'has anat,

segueixes ací.

Sempre

Finals

Etapes que passen
Sentiments que s'esvaeixen
Llibres que acaben
Lletres corrent per la pantalla del cine

Buit que arriba
Dolor que l'ompli

Finals tristos
Finals necessaris

Futur que arriba
Passat que se'n va
Vida que transcorre

Finals

Fi

L'eterna joventut

Tantes històries, llegendes, tants contes, misteris al seu voltant.
L'eterna joventut, la gran buscada al llarg dels segles,
tants suposats remeis que prometien aconseguir-la.

I res, al final tot promeses buides.
Evident, clar, tractant-se de l'eterna joventut: la impossible eterna joventut.

Impossible?

Què és la joventut? Què és l'eternitat?

La joventut és al cap i a la fi no tindre arrugues, tindre la pell estirada i fina?
Amb aquest cos perfecte, si s'aconseguira, però una ment esgotada, seria jove?
Crec que la joventut es porta a dins.

L'eternitat és per a sempre o per a tota la vida?
Si és per a sempre, seria possible que una ment es mantenira jove i fresca,
absorbint morts d'éssers estimats al llarg dels segles?
Si és per a tota la vida, no és sinó estar fresc i jove fins l´últim dia?

Amb açò, no podem tots posseir l'eterna joventut?
Jo diria que sí, i que només nosaltres ens podem guanyar l'eterna joventut.

Sorprendre's per la vida, riure com un xiquet, no deixar mai de pensar ni aprendre,
estimar com el primer dia, ballar i cantar, plorar i cridar, viure amb passió...

Ara que coneixeu l'elixir de l'eterna joventut, l'aneu a prendre?

Terra calenta

Mire el cel ataronjat mentre deixe els meus peus sobre una terra,

encara calenta pel sol,

que alberga una biodiversitat desconeguda.

Tants kilòmetres per dalt, i per baix.

Jo emmig.

Què insignificant i afortunada em senc

per formar part d'aquesta màgica naturalesa. 

Monstres

Passege pels corredors fent ús d'una completa crítica,
escrita a un bloc de fulles blanques amb una lletra impecable
eixida de la més distingida ploma.

Aleshores m'enfonse en les coves de la memòria per fugir,
però allí, m'atrapa el monstre.