dimecres, 4 de març del 2026

Sobre els blogs, les xarxes, un encens i una aventura

Reprenc aquest blog desprès de quatre anys perquè he encès un record.  

I així ha sigut, fruit de la sobtada apetència d'olorar algun encens, i afavorida per la casualitat de tindre-ho a l'abast poc després d'una mudança. He obert el pot i a dins estaven eixos xicotets pals que el meu dia a dia portava ignorant farà... dues dècades? I es que ara contaré la història, no sense abans fer la puntualització de ser conscient de que és molt probable que ningú dedique el temps necessari per llegir açò, i ja no perquè no li desperte el més mínim interès, opinió del tot respectable, sinó perquè l'essència del blog sembla que ha passat a millor vida. 

I li ho comentava a la meua parella l'altre dia, farà una dècada i mitja (quan ens arrimem a la quarantena ja sembla pràctic contar en desenes) jo gaudia de llegir blogs. Em delectava amb entrades sobre cuina amb eixes fotos tan cuidades i la història darrere la recepta que l'acompanyava; els blogs sobre vida natural on hi havia temps de contar les experiències darrere del resultat que es presentava amb unes fotos que no pretenien més que mostrar una instantània del dia; blogs sobre costura, manualitats, filosofia, reflexions... la gent es prenia calma i cura en escriure per a ells i per a la resta. Sense anar més lluny, jo tenia un blog de cuina i manualitats i recorde com escrivia cada entrada amb il·lusió, cura i gaudint. I com a lectora, era un plaer llegir amb calma el que altres volien compartir, obria les portes a altres vides, costums, llocs. Ara això ja no es porta. 

Els blogs han quedat enrere perquè els ha passant un monstre gegant per damunt, un bombardeig d'imatges i estímuls per segon on la feina que hi ha darrere està dirigida a captar la nostra atenció, guanyar likes, visites, créixer, ser més, millor... però per a qui? Publiquem, en el meu cas en les meues xarxes professionals per donar a conèixer els meus serveis, altres volen vendre productes i altres només volen monetitzar els seus vídeos. I tampoc considere que açò estiga pròpiament mal, el problema és que estem dins d'una roda d'addicció a la dopamina en la que consumim per costum, inèrcia, avorriment; publiquem pensant en fer impacte. 

I acabe ací la reflexió sobre la devaluació del món del blog, i em permet allargar-me ja que per açò ho faig, per un gest a la meua jo del passat, i perquè vull lluitar contra la pressa, contra anar a burro barra, contra la sensació contínua de que arribe tard a tots els llocs i que cada minut que passa és temps perdut. 

Pausa per a respirar.

He passat de gaudir de 10 o 15 minuts llegint una entrada de blog per fer una recepta, a buscar-la en tiktok perquè si ho aclarisc en 2 minuts serà millor que en 3. I en els 12 o 13 minuts que em sobren què faig? alguna cosa productiva, potser? aprofitar per torcar la pols o cridar a una amistat amb la que fa temps que no xarre? no. El que solem fer quasi tots és estar, ja no 12 o 13, sinó fins a 30 minuts (o més en molts casos) mirant els microvídeos que van darrere, que poc o res tenen a veure amb el que estàvem buscant i que poc o res ens han aportat. 

Així que, ara sí, i en un acte antisistema (llegir amb ironia i context), vos conte la història de quan amb 16 anys vaig creuar l'Atlàntic sola i em vaig comprar uns palets d'encens. 

Benissa, la Costa Blanca, un lloc on els idiomes et poden obrir igual o més portes que un títol universitari. Jo volia millorar l'anglès i els meus pares volien que ho fera, i per circumstàncies de la vida i a través de coneguts, vaig poder viure l'experiència d'anar un mes a Albuquerque, Nou Mèxic, EEUU (sí, on es va gravar Breaking Bad). La meua feina era la pròpia d'una au pair... acompanyar els xiquets, fer-los els sandvitx amb melmelada i mantega de cacauet per a l'escola, fer-los el sopar... L'anada va ser una aventura, em van parar a l'aeroport perquè havien d'assegurar-se de que no m'havia escapat de casa i de que els meus amfitrions no eren cap pederasta emmascarat. Van cridar els meus pares quan en el canvi horari ací eren les tantíssimes de la nit i els van despertar per preguntar-los si sabien que la seua filla menor d'edat estava fent escala a l'aeroport d'Atlanta en busca del "American Dream", van enviar un cotxe patrulla a la casa de la família per veure que efectivament hi havia xiquets, i mentres tant jo estava baix retenció a una oficina mirant com les hores passaven i no em deixaven gaudir de les tendes del duty free i de passejar feliçment per l'aeroport més transitat del món. Sé que ho van fer pel meu bé, però em van xafar el rotllo total. 

El cas és que sí, ara ho pense i dic: mira tu quina aventurera estava feta, i gràcies infinites als meus pares de confiar sempre en la meua responsabilitat personal i deixar-me volar amb un fil de seguretat prou llarg com per haver-me fet viure aquest tipus de vivències. Sense entrar molt en detalls, la casa estava en una urbanització enmig del no-res, era estiu i tenia els llavis com una fusta oblidada al sol sense envernissar de la secor que feia allí i els xiquets m'odiaven, els pares sí es portaven bé amb mi. 

Un dia em van portar a vore un rodeo infantil. 

Un altre dia jo volia veure el casc antic, així que em van dir on agafar un autobús i allà que vaig anar a passar el meu dia lliure. Què bonic i què amables (eren quasi tots mexicans), a diferència de la persona més desagradable que vaig trobar en el viatge (el depenent del Taco Bell del centre comercial del costat de la urbanització). Allí hi havia figures, imatges, històries... hi havia una figura d'una contacontes que la venien per tot arreu, una dona amb la boca oberta i molts xiquets al voltant, símbols natius, una tenda enoooorme de botes de cowboy, galetes amb xili picant i, per fi hem arribat (enceneu la mascletà, que sone el tabal i la dolçaina, el confeti no el tireu que contamina moltíssim), palets d'incens fets amb fusta de pi. I ací acaba la història. 

La tornada a l'aeroport d'Alacant també va ser un poc convulsa, però al final vaig arribar a casa. 

Gràcies si has llegit fins ací, per voler passar uns minuts de la teua vida llegint la meua ment, i em vull agrair a mi haver-me dedicat 61 minuts, el temps que ha passat des de que he fet la foto, a navegar en els meus records, a fer una meditació activa, a recordar-me com de valenta vaig ser i que no deuria ofegar-me tan sovint en un got d'aigua. 

Ens llegim. 


diumenge, 9 d’octubre del 2022

NINGÚ

Sant Dionís, hui, 9 d'octubre, i em pregunte, ara, si he estimat mai algú, o si no he estimat ningú. 

En un diumenge solitari, en el que no només estic sola, sinó que també me sent sola, em pregunte si el que estimava era estimar. 

Em pregunte si quan volia, era voler. I em pregunte què és voler i faig un glop a la cervesa, i el gat em passa per les cames i amb un somriure li dic que no és d'aquest voler del que dubte, i el somriure s'esvaeix i faig un altre glop a la cervesa. I mire a l'infinit. 

Mirar a l'infinit m'ordena les idees. 

Hui, no funciona. 

No identifique el sentiment de hui, si és tristor o decepció, pot ser acompanyada d'un bri d'esperança de pensar que la incertesa ve donada per no haver sentit mai un sentiment tan fort que mai acaba. 

Mai he tingut un amor romàntic sense data de caducitat. 

És trist pensar que no he conegut el que és estimar de veritat, però més trist encara és que si ho haja conegut i que em resulte tan banal eixa cosa a la que se li dediquen llibres, poemes, cançons i, fins i tot, suïcidis. 

El temps dirà, imagine i vull pensar. 




 

divendres, 4 d’agost del 2017

Ballem

Disfrutem ballant açò que hem volgut ballar tantes vegades.
Ballem açò que no té nom, inventem els passos segons canvie la música.

Disfrutem de sentir les mans a la cintura i la respiració a l'orella
mentre el compàs ens porta on siga que hagem d'anar.

Potser no inventem cap ball, potser no acabem cap cançó,
però ballem fins que no aguanten més els nostres peus,
fins que ens falte l'aire, mentre ens faça mal tot de tant de riure.

Escoltem el ritme, deixem-nos portar,
oblidem com són la salsa, el tango, el vals.

Inventem els nostres passos segons canvie la música.


dilluns, 19 de juny del 2017

...



Tinc un dolor endins que em dona fred i calor
em crema l'estómac i em congela l'ànima.
En quin percentatge son responsables, no ho sé,
la ressaca, el fracàs o la incertesa,
decorats per la tèbia sensació de culpa
en un diumenge insensible.

dissabte, 11 de març del 2017

Les tendres esperes es tornaven amargues al ritme que els batecs del meu cor s'aminoraven davant la decepció de no veure't entrar més per la porta.

dilluns, 16 de gener del 2017

PRESENTACIÓ

Arribat aquest moment sent la imperiosa necessitat de començar la incòmoda tasca de saber qui sóc.
El primer pas quan es coneix una persona és la presentació.

- Em presente: sóc jo i no sé qui sóc
- Encantada


divendres, 13 de gener del 2017

FRED

Com el fred ens va envaïr no ho sé,
com es va apagar el sol al nostre càlid desert sense nits, no ho puc explicar.

Desitjava amb tanta força un final diferent, que m'amargava profundament saber amb tota certesa que no tornariem a aquell ahir on tot estava ple de llum.

Malgrat tot no aconseguia veure un final, ni un futur, ni un altre principi.
La pausa, el fred, m'estava matant.

diumenge, 3 de maig del 2015

Et veig


Hui fa ja un any que no estàs
et veig, però no estàs.

No obstant et veig
quan mire per la finestra,
prenent el sol a la teua cadira,
eixe solet que tant t'agradava,
que entrava al teu riurau.

El riurau de la teua caseta,
on vas nàixer
i vas viure fins al final.

A la caseta entre i et veig,
i sé que no estàs, però et veig
assegut a la xicoteta cadira
al costat de la ximenera,
calfan-te amb un foc menut
al que li tires rametes
amb les estenalles
agafades per les teues mans
lleugerament tremoloses.

Et pense i et veig,
i sé que estàs,
perquè del meu pensament,
del nostre pensament,
no te n'has anat mai.

Ni ho faràs.

Et veig, però no estàs i sí estàs al mateix temps.


A tu, iaio, que fa un any ens vas deixar,
sorprenent-nos, com sempre feies, fins l'últim moment.
Gràcies per haver deixat que ens acomiadarem de tu,
gràcies per haver-nos-ho deixat sempre tan fàcil.

Continuem recordan-te, continuem estiman-te

dimarts, 31 de març del 2015

Opcions

Com aquella cabra que va pel camí còmode de la muntanya,
sap que té aliment segur,  però eixa herba comença a avorrir-la.

De sobte un nou camí s'obri davant d'ella, és un camí ple de bots i pedres,  però no li importa perquè és aventurera i el camí pla pel que passeja ja comença a cansar-li.

El nou camí està ple de noves herbes i colorides flors, però no sap si hi haurà alguna verinosa.

Què ha de triar la cabra: seguritat i monotonia? risc i aventura?

Al cap i a la fi, no sap si cap dels dos camins la portaran al cim de la muntanya.

dilluns, 30 de març del 2015

Tant


Tant,
tantíssim ha sigut el que ens has donat
que ara el dolor per no tenir-te ha esdevingut milers de papallones
que tornen
i tornaran cada primavera
per recordar-nos a tu, i traure'ns un somriure.

I eixes primaveres són cada dia
des de que ja no estàs.

I d'aquesta manera no te n'has anat,
segueixes ací.

Sempre

Finals

Etapes que passen
Sentiments que s'esvaeixen
Llibres que acaben
Lletres corrent per la pantalla del cine

Buit que arriba
Dolor que l'ompli

Finals tristos
Finals necessaris

Futur que arriba
Passat que se'n va
Vida que transcorre

Finals

Fi

diumenge, 17 d’agost del 2014

L'eterna joventut



Tantes històries, llegendes, tants contes, misteris al seu voltant.
L'eterna joventut, la gran buscada al llarg dels segles,
tants suposats remeis que prometien aconseguir-la.

I res, al final tot promeses buides.
Evident, clar, tractant-se de l'eterna joventut: la impossible eterna joventut.

Impossible?

Què és la joventut? Què és l'eternitat?

La joventut és al cap i a la fi no tindre arrugues, tindre la pell estirada i fina?
Amb aquest cos perfecte, si s'aconseguira, però una ment esgotada, seria jove?
Crec que la joventut es porta a dins.

L'eternitat és per a sempre o per a tota la vida?
Si és per a sempre, seria possible que una ment es mantenira jove i fresca,
absorbint morts d'éssers estimats al llarg dels segles?
Si és per a tota la vida, no és sinó estar fresc i jove fins l´últim dia?

Amb açò, no podem tots posseir l'eterna joventut?
Jo diria que sí, i que només nosaltres ens podem guanyar l'eterna joventut.

Sorprendre's per la vida, riure com un xiquet, no deixar mai de pensar ni aprendre,
estimar com el primer dia, ballar i cantar, plorar i cridar, viure amb passió...

Ara que coneixeu l'elixir de l'eterna joventut, l'aneu a prendre?

dijous, 14 d’agost del 2014

Terra calenta


Mire el cel ataronjat mentre deixe els meus peus sobre una terra,
encara calenta pel sol,
que alberga una biodiversitat desconeguda.

Tants kilòmetres per dalt, i per baix.
Jo emmig.
Què insignificant i afortunada em senc
per formar part d'aquesta màgica naturalesa. 

dijous, 30 de gener del 2014

Monstres

Passege pels corredors fent ús d'una completa crítica,
escrita a un bloc de fulles blanques amb una lletra impecable
eixida de la més distingida ploma.

Aleshores m'enfonse en les coves de la memòria per fugir,
però allí, m'atrapa el monstre.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

El bes que calma els crits

Tinc ganes de cridar-te que t'estime.

Ho escriuria a totes les pedres del riu,
als romers de les muntanyes i a les corfes de les ametles.

Ho escriuria a les cues dels peixos,
a les punxes dels eriços i als bigots de les gambes.

Ho escriuria a un paper que lligaria a les potes de tots els coloms,
ho escriuria als núvols, ho escriuria a l'aire.

Ho cridaria.

Aleshores et bese, i amb això en tinc prou.

Saber l'amor

No volia i no sabia si passava, 
i aleshores t'estimava. 

Va passar i t'estimava, 
i ho vaig voler. 

I volent-nos estimar, i sabent-ho
el temps va passar. 

I tu

I jo

Els dos, 
i l'amor. 

divendres, 18 de gener del 2013

Les roses seques


Ell havia de partir, ella volia tenir-lo,
l'enamorat li buscava una cosa que guardar,
buscava margarides, li buscava clavells
però totes les flors que trobava, als pocs dies s'havien desfet.

L'últim dia era ja, abans de la seua partida,
qui sap si tornaria, qui sap si arribaria.

Es coneix que passejava, dijous a mitja nit,
quan una dona va trobar, amb cabells descolorits.
- Diuen que busques per a la teua estimada un record que ha de durar, 
qui sap si dies, qui sap si mesos o anys.
- Et demane, per favor, que compartisques el secret, 
demà hauré d'anar-me'n i encara no tinc res.

De la cistella va traure una flor que no havia vist mai,
com una ceba es posaven aquells pètals tan delicats.
- És ben preciosa, com s'anomena? Quants diners em costarà? 
- És una rosa, i el preu serà barat. 
No m'hauràs de donar res, però a canvi de la seua bellesa, 
un dolor hauràs de suportar, les seues punxes et foradaran la pell, i la sang et correrà.
- Al costat del de la meua ànima, eixe dolor de bon gust el podré suportar.

Va agafar la rosa i cap a casa va anar.
Va passar molt de temps, 
ell no va tornar, 
però la rosa tota la vida al costat d’ella va estar,
i tan seca com el seu cor la flor va quedar. 


diumenge, 7 d’octubre del 2012

Sang i alcohol

Ansiosa, ja no li queda quasi il·lusió, sap que un poc li'n queda perquè d'altra manera no aniria.
Cada vegada que es veuen acaba pitjor, què vol? No ho sap, o sí? Què sap, d'això o de la seua vida?
Qui és ell i qui és ella mateixa?

Sent fred, cabells banyats i sabó per l'escot, dins la dutxa se sent si cap més confosa.

Li ve al cap la indiferència que mostra de vegades el seu amant. Si li agradara la tractaria millor, si no li agradara la deixaria anar. L'exagerat egocentrisme del comte de les mentides li provoca una ràbia que entorpeix els seus moviments i sense voler es fa un tall a la cama amb la fulleta d'afaitar i la sang li cau, i la dutxa es torna roja, i la mà al tapar-se la ferida. Allarga el braç i agafa l'alcohol deixant un rastre d'aigua i sang pel terra.

Seu a la dutxa, enrotllada, i es tira l'alcohol, que li brama, li cou, li crema la ferida oberta.

Apreta les dents.

Li fa mal.

No obstant, més s'estima aquest mal que la incertesa del cor.

divendres, 6 de juliol del 2012

No eres real

Arribes a nosaltres des de la més tendra infància disfressada entre pirates i vaixells,
entre històries de fades voladores, de voltes al món, de viatgers incansables.

Vens a recordar-nos que existeixes entre el vol dels pardalets o les carreres dels grans felins.

Ens fas creure que te tenim al mirar la mar, al endinsar-nos en la muntanya, al obrir els braços al vent.
Quan botem des d'una pedra cap a l'aigua, quan correm pel mig de camins solitaris, quan llegim un bon llibre.

Però no existeixes, no eres real; o sí que ho eres? ho eres ací, ho eres amb nosaltres?

Què difícil és trobar-te, assaborir-te, gaudir-te enmig d'aquesta vida esquemàtica, ordenada, previsible.
Què difícil és trobar-te a tu de veritat, no a tots aquells que es fan passar per tu.

Si existeixes de veritat, per on pares, llibertat?

dilluns, 19 de desembre del 2011

Un món meu



Des d'ací dalt veig tota la ciutat.
Veig fins i tot alguns pobles allà lluny.
Veig núvols i muntanyes, edificis i el cel.
Veig arbres i pedres, avingudes i cables de la llum.
Però no veig ni una sola persona.
Ningú destaca per l'entramat de ciment que tinc per baix dels meus peus.


Estic segura que hi ha per allà gent que està fent-se amb luxes de tota classe només per la satisfacció de pensar que l'estan mirant; hi haurà altres que estalviaran en coses bàsiques per poder tindre un cotxe d'alta gama, gent que vol aparentar per damunt de totes les coses, que només parlen d'ells, gent que vol estar en tot només per destacar. També hi haurà gent genial i grandíssima que haurà aportat alguna cosa a la humanitat i la majoria de la gent del seu voltant no tindrà ni idea. Tant els uns com els altres, ara, als meus ulls, passen desapercebuts.

I és que és així; només uns pocs d'entre milers tenen un nom que la gent reconeix, només uns pocs han aportat a la societat alguna cosa important, igual que també hi ha altres que ho han fet i no estan tenint el reconeixement merescut.

No tots podem aportar coses a la humanitat, això està clar. Aleshores, què queda?
Doncs hui des d'ací dalt he descobert que en realitat sí hi ha persones que han fet coses per mi, i han suportat causes que m'afecten i em preocupen, i eixes persones sí han fet alguna cosa pel món, però pel meu món.

I tots tenim un món propi, cadascun dels desconeguts amb els que m'estic creuant ténen un món, perquè si tots formarem part d'un mateix món, seriem insignificants.
Jo ara estic pensant amb açò, altre estarà pensant que ha de fer-se el llit en arribar, altre pensarà en que fa temps que no veu a un vell conegut, altre estarà pensant com s'organitzarà la vesprada d'estudi. Cadascuna d'aquestes persones té altres persones importants i imprescindibles, persones de les que segurament no hauré sentit mai parlar.

No em cal que hagen sentit parlar de mi, no em cal escoltar el meu nom allà per on vaja, no m'importa ni com me mire ni com pense de mi qui no pertanyerà mai al meu món.

Així ens quedem, cadascú amb el seu món. No podré aportar res al planeta, però aportaré molt al meu món, al Món de Patri i dels seus, que a la vegada forma part d'altres mons absolutament increïbles.